La caça de balenes és la causa principal que ha portat les balenes a l’estat crític en què es troben avui en dia.

 

La Comissió Balenera Internacional (IWC) sempre ha controlat la caça de balenes i regula el nombre de caces de balenes en els seus països membres. El 1986 es va acordar un moratori, és a dir una pausa o prohibició en la caça de balenes comercial que encara dura fins avui, però alguns països no n’han fet cas o busquen altres maneres d’arribar al seu objectiu de continuar caçant balenes i comercialitzar la seva carn.

 

Actualment i des de l’inici del moratori, la Comissió Balenera Internacional accepta 2 tipus de caça de balenes:

 

• Caça per subsistència d'aborígens. Alguns pobles aborígens de diferents països necessiten caçar aquests cetacis per poder viure, o en alguns casos per cerimònies i rituals. La IWC decideix el límit de captures a cada país i per cada espècie, i té totes les dades sobre les captures dutes a terme. Entre el 1985 i el 2015, Dinamarca, la URSS, Rússia, els Estats Units i Saint Vincent i les Grenadines han participat en aquest tipus de caça, sempre aprovada per la IWC (excepte dues balenes que van ser caçades il·legalment sense el seu permís). Les espècies caçades han estat el rorqual comú, la balena geperuda, el rorqual boreal, el rorqual d’aleta blanca, la balena grisa, la balena de Groenlàndia i 2 rorquals de Bryde, que són els que van ser caçats il·legalment. El total de balenes caçades per la subsistència d'aborígens en aquests 30 anys ha estat de 10.471.

 

• Caça científica. La IWC pot donar permisos especials per caçar balenes amb motiu d’investigació científica. Tot i així, se sap que els països que demanen el permís ho fan amb l’objectiu de comercialitzar la carn de balena, ja que la IWC accepta que les parts de les balenes caçades siguin comercialitzades si no es necessiten per la investigació. Japó, Noruega i Islàndia porten anys fent-ho. Japó és amb diferència el país que més permisos ha demanat i rebut. Les espècies caçades han estat el rorqual comú, el catxalot, el rorqual boreal, la balena de Bryde i el rorqual d’aleta blanca. Des del 1986 fins al 2015 es van caçar 16.755 balenes.

 

La caça comercial és la que va ser aturada el 1986, però no tots els membres de la IWC han complert aquesta decisió. Noruega, Japó i Islàndia no van estar d’acord amb el moratori, i van decidir que seguirien duent a terme la caça comercial. Aquestes s’anomenen caces per objecció. La IWC no es fa responsable d’aquestes caces, ja que no les ha aprovat, però tot i així els països en reporten la informació. Entre el 1985 i el 2015, 4 països van formar part d’aquesta desobediència. Noruega ha caçat balenes per objecció quasi tots aquests anys, i és en aquest cas el país que més caces ha realitzat. Islàndia va començar a caçar balenes per objecció el 2006, i ho continua fent avui en dia. Finalment, la URSS i Japó van fer el mateix els 2 i 3 primers anys (començant el 1985), respectivament. Les espècies caçades han estat el catxalot, el rorqual comú, la balena de Bryde i el rorqual d’aleta blanca, i el número total de caces ha estat 25.225.

 

Que totes aquestes dades només siguin fins el 2015 no vol dir que totes aquestes caces, siguin aprovades per la IWC o no, no continuïn encara avui en dia.

 

Però sembla que la IWC s’ha oblidat de tots els altres cetacis. Ha ajudat molt a la conservació de les balenes, però no han fet res per disminuir la caça de dofins i de marsopes.

​

The Cove és un documental del 2009 que s’ha fet molt famós i que molta gent ha vist. Aquest documental parla sobre una massacre de dofins que té lloc cada any a Taiji, Japó, i que els pescadors, els venedors i el govern amaguen de la gent. És un documental molt interessant i que parteix el cor; això sí, no deixa a ningú indiferent. A part de parlar sobre aquesta matança, també fa empatitzar el públic amb els dofins: fa conèixer i comprendre millor aquests animals i ajuda a entendre per què aquesta massacre és tan cruel.

 

A Taiji, cada any, durant l’època en què les rutes de migració dels dofins mulars passen per aquella zona, els pescadors es dediquen a acorralar-los en una badia i tancar-los amb xarxes. El dia següent, diversos entrenadors de dofins de zoològics i delfinaris de tot el món els van a veure per seleccionar els que es volen quedar. Els compren per una xifra molt elevada de diners i els envien arreu del món, als delfinaris on viuran. Tots els dofins que no han estat comprats són conduits a la cala del costat pels pescadors. Un cop allà, comença la massacre. Tots aquests dofins són assassinats cruelment. Més tard, la seva carn serà venuda com a carn de balena, ja que la gent no compraria carn de dofí atès que conté nivells altíssims de mercuri.

 

La cala on es produeix la matança està tancada i envoltada de reixes i d’agents de seguretat, i fins i tot fora del lloc de la massacre els pescadors no deixen gravar amb càmeres.

 

En el documental, un grup d’activistes dirigit per Richard O’Barry aconsegueixen entrar a la zona prohibida, col·locar-hi càmeres secretes i submarines i poden gravar la matança per treure-ho a la llum i que tothom pugui conèixer el que passa. A les imatges es veuen els pescadors clavant llances als dofins fins que tota la cala es tenyeix de vermell.

 

Es calcula que a Japó es maten 23.000 dofins i marsopes cada any.

​

Richard O’Barry i altres membres d’aquesta missió critiquen en més d’una ocasió la feina de la IWC, ja que no fan res per salvar els cetacis petits. El 1986, quan es va prohibir la caça de balenes, Japó va respondre triplicant la caça de dofins i marsopes. També la critiquen perquè hi ha molta corrupció. Japó ha subornat diversos països amb diners per tal que els recolzin en les seves decisions i arguments. Japó vol que es retiri la prohibició de caçar balenes, i justifica la seva demanda dient que molts d’aquests cetacis que es protegeixen són els culpables de l’esgotament de peix en el mar. Els pescadors es creuen aquest argument, i això els anima a contribuir a la massacre de dofins per tal que es restableixi la població de peixos. Però realment sabem que els culpables de l’esgotament d’aquest recurs som els humans.

 

Richard O’Barry explica que ell és el culpable que tot això passi. Ell va participar en la sèrie de televisió Flipper, la qual tractava de la relació d’un dofí amb els seus amics humans. Ell mateix va capturar els dofins que es van fer servir pel rodatge. A partir de la sèrie es van obrir els primers delfinaris i es van començar a realitzar espectacles amb dofins per al públic. La indústria ha anat creixent amb els anys, i avui en dia hi ha una gran quantitat de delfinaris a tot el món.

 

L'opinió de Richard O'Barry va canviar quan el dofí que vivia amb ell es va suïcidar davant dels seus ulls. El dofí se li va acostar, va estar amb ell una estona i després es va submergir i no va tornar a sortir a la superfície.

 

Tenir els dofins en captivitat també és una amenaça per la seva espècie i la seva conservació, a part d’un acte despietat. Per començar, aquesta indústria va originar la captura i matança de dofins de Taiji, ja que són els entrenadors els que compren els dofins capturats. A més, el fet que els dofins estiguin tancats en una piscina els produeix molt estrès. En el seu hàbitat natural, els dofins recorren uns 65km cada dia, viuen en grup, es comuniquen i habiten en un entorn tranquil. Res d’això és igual als delfinaris, i l’estrès causat per no poder-se comportar com en el seu hàbitat natural i pel soroll del públic i dels filtres de la piscina pot acabar matant-los.