Qualsevol producte tòxic que vagi a parar al mar és un problema.

 

Tots coneixem el problema de la contaminació. Des de fa anys, els humans hem estat emetent productes tòxics, ja siguin químics o metalls pesats a tot arreu: a l’aire i l’atmosfera, a rius i mars, a la terra, etc. El temps acaba portant gran part d’aquests contaminants al mar de diferents maneres, com pot ser a través dels rius o a través de l’aire. Gran part d'aquests contaminants acaben arribant a l'Àrtic, i un cop allà triguen molt més del normal a descompondre's a causa del fred, la falta de llum i la pràcticament absència d’activitat bacteriana.

 

 

Hem vist que el mar és el destí final de la majoria dels contaminants, ja que les activitats naturals fan que així sigui. Per tant, aquestes partícules es queden acumulades allà.

 

A partir d’aquí, els contaminants arriben als cetacis molt fàcilment i de diverses maneres. La més notable és, probablement, a través de l’alimentació. Els petits organismes ingereixen molt fàcilment les partícules. Aquests organismes són menjats per altres animals, seguint la cadena alimentària, i com que els cetacis acostumen a estar a dalt de la cadena, acaben sent els més contaminats com a conseqüència de l’acumulació. Aquest procés s’anomena bioacumulació.

​

 

Les orques es veuen especialment afectades per aquest problema, ja que la seva dieta contribueix a una ingestió alta de contaminants i tenen una vida llarga (fins a 40 anys), fet que ajuda a l’acumulació dels contaminants dins del seu cos.

​

 

Els PCB (policloro benifils) són un producte artificial contaminant que era utilitzat en productes elèctrics, pintures i papers, entre d’altres. Alguns estudis han demostrat que el greix de certes espècies de cetacis (dofins ratllats i dofins mulars al Mediterrani; orques i marsopes a l’Atlàntic) conté grans quantitats d’aquests materials. La part sorprenent és que els PCB van ser prohibits el 1977. Així es demostra que els contaminants tòxics són molt persistents i que per molt que es deixin d’utilitzar continuen sent nocius durant molt temps. Tots els productes i la contaminació que encara estem emetent actualment continuarà afectant el medi ambient durant molts anys.

 

Durant aquests últims anys, les poblacions de dofins mulars i dofins ratllats han disminuït notablement, i els experts diuen que la contaminació de PCB hi té molt a veure. Les altes concentracions d'aquest contaminant causen dos efectes adversos en els animals: ataquen el seu sistema immunitari fent que siguin més propensos a agafar malalties, i genera canvis hormonals i reproductius. Entre el 1990 i el 1992 hi va haver un brot d’un virus, el morbillivirus, i per culpa de la deficiència del sistema immunitari milers de dofins van morir.

 

 

Els estudis també han demostrat que els mascles tenen concentracions més altes de PCBs que les femelles. Això podria semblar insignificant, però el motiu per què sigui així és que les femelles poden alliberar les partícules quan crien, és a dir que les transmeten a les seves cries abans que aquestes neixin.
 

Nou de les deu espècies amb els nivells més alts de PCB són mamífers marins, cinc dels quals són cetacis.
 

El mercuri és un altre contaminant del qual és important parlar, ja que té molts efectes negatius. La major part de la concentració de mercuri al mar prové de causes naturals, però la resta la causen les activitats humanes (com per exemple les fàbriques). Els dofins ratllats del Mediterrani presenten alts nivells de mercuri.
 

El mercuri afecta principalment el sistema nerviós, causant, entre d’altres, deficiència sensorial de mobilitat. També afecta la formació d’espermatozous. Els seus efectes no són suficients per causar problemes greus als cetacis, però si s’hi sumen altres contaminants tòxics les conseqüències poden empitjorar.
 

Els vessaments de petroli normalment no tenen grans efectes en els cetacis, ja que poden nedar a més profunditat i allunyar-se de la zona contaminada, però continuen sent perillosos. Els animals poden entrar en contacte amb el petroli o alimentar-se de peixos o altres organismes que al seu moment han estat en contacte o han ingerit petroli. El petroli pot tenir efectes en el sistema nerviós, el fetge, els pulmons i els intestins, i en alguns casos pot donar lloc a problemes reproductius. Els cetacis normalment no ingereixen petroli, però en pateixen altres efectes indirectament: els peixos i altres organismes que han ingerit petroli desprenen una olor i un sabor característics que fa que els cetacis no els mengin, causant-los desnutrició.

 

Els llançaments de residus al mar des de vaixells poden semblar insignificants perquè el mar és molt gran i hi ha pocs vaixells en comparació. Però el paper que juguen és molt més important del que sembla. Un dels grans inconvenients és que per descarregar i tractar correctament segons quins residus, els preus a pagar són massa alts i a les empreses no els val la pena. Una màfia a Itàlia, la màfia calabresa o Ndrangheta, oferia a alguns intermediaris de les indústries italianes una opció més econòmica per desfer-se d’aquests residus: aquesta màfia va enfonsar desenes de vaixells amb productes tòxics i radioactius al Mar Mediterrani entre el 1980 i el 2000.

 

Una altra acció que contribueix a la contaminació tòxica del mar és la neteja i conservació dels vaixells. Molts organismes, tant microscòpics com no, aprofiten les parets de fora dels vaixells, que estan en contacte amb l’aigua, per a adherir-s’hi i viure-hi. Quan s’hi acumula una gran quantitat d’organismes, aquests augmenten la força de fricció del vaixell amb l’aigua, fent que vagi més lent i augmentant la quantitat de combustible necessària. Per solucionar-ho, fa temps que els propietaris de vaixells utilitzen una pintura que conté certs químics que fan que els organismes no puguin viure a les parets dels vaixells, és a dir una pintura tòxica. La pintura s’ha de renovar cada cert temps, perquè el contacte amb l’aigua fa que es vagi desgastant i dissolvent en el mar. En resum: una pintura tòxica que mata els organismes marins es dissol en el mar i n’afecta tots els habitants, ja que, com he explicat abans, les partícules tòxiques es van movent cap a dalt de les cadenes tròfiques.

 

Molts dels propietaris també llencen escombraries, aigües residuals, i productes tòxics al mar perquè és una manera fàcil i discreta de desfer-se'n.

 

Netejar el vaixell és una altra pràctica que sovint és dolenta per al medi ambient. Molts propietaris utilitzen sabó, detergent i altres productes tòxics per la vida marina. Aquest és un problema fàcil de resoldre, ja que existeixen moltes alternatives de productes de neteja biodegradables que no afecten el medi marí, o bé es pot treure el vaixell fora de l’aigua i netejar-lo a terra.

 

Alguns productes tòxics també poden causar deformacions com poden ser càncers en els cetacis.

 

Tenint en compte que tots aquests problemes són causats només per uns pocs contaminants, és impactant pensar en els efectes que els milers de productes químics que s’alliberen poden tenir sobre els cetacis.